Rac, el curiós drac que venia fils i cabdells de llana,

entre els seus veins no gaudia de bona fama…

encara que fos incapaç de a ningú clavar una dent,

com del drac que Sant Jordi va matar, era descendent,

uns als altres la por s’encomanaven

i a la seva botiga a comprar no hi anaven…

Així, pràcticament, tan sols es relacionava amb Engracia

la seva bona amiga que vivia al Passeig de Gracia

i amb el seu cosi germà Tomeu,

resident al barri de Sant Andreu

que a la Fabra i Coats treballava

i els dissabtes, a la botiga, l’ajudava.

El pobre es desesperava i malament ho passava:

últimament, només en tancar la paradeta pensava,

però complir els seus pensaments li costava,

en el seu negoci familiar, de coses de la llar,

va començar sent un jove aprenent

i quan els vells i bons records li venien a la ment

aguantava com podia i a deixar-ho es resistia.

La seva mare a cosir i brodar li havia ensenyat,

la iaia, classes de mitja i ganxet li havia donat!

Molt ben preparat el drac estava,

preciosos treballs confeccionava,

en els quals molta cura posava;

però a final de mes li costava arribar,

per això se li havia passat pel cap plegar…

Per Les Rambles un diumenge passejant,

mentre les parelles anaven festejant,

els pardalets cantant i la canalla cridant,

va passar pel davant del quiosc

de l’amable senyor Bosc.

un conegut diari va fullejar

i en un anunci es va fixar

buscaven qualsevol interessat,

sense que importés l’edat,

a participar en un concurs de labors,

que s’anava a celebrar, per commemorar,

la diada de Sant Jordi amb tots els honors!

El quiosquer el va animar a que s’apuntés,

hi havia la possibilitat de que el premi guanyés:

uns calerons es podria embutxacar

i així el local no haver de tancar;

fama també a la botiga donaria,

tothom a comprar vindria,

potser, fins i tot, pogués ensenyar a fer labors:

era la seva vocació, per la qual sentia devoció.

O potser, pel contrari, res d’això succeiria,

i únicament despert somiaria

com en “el conte de la lletera”!

Pero, i si concursava i guanyava?,

bé li aniria omplir de bitllets la seva cartera!

i com fent la labor la seva ment ocuparia

i treballant en ella es distrauria,

participaria, tampoc res li costaria…

Al Parc Güell va anar a buscar inspiració:

segur que entre tanta obra mestra tindria una revelació!

I així va passar, no es va equivocar,

doncs només veient l’escultura de l’entrada,

una idea en el seu cap ja li rondava…

Encara que aquell no fos el seu parent

que tothom recordava per ser tan dolent,

a punt de creu li dedicaria una labor,

amb molt de respecte i delicat amor;

representar-lo seria un risc que havia de córrer,

però poc més que perdre li podia ocòrrer:

la mala fama ja tenia, així que el seu treball presentaria

i si els veins es molestaven per la seva presència,

en tot cas era una malhaurada herència.

Tot i que, en honor a la veritat,

no es podia negar la realitat:

el temible drac formava part de la història

i si algú volia fer una mica de memòria,

dins de qualsevol llibre de Catalunya trobaria,

a la malvada bèstia que en llegenda es convertiria,

quan després de morir i de la seva sang el terra cobrir,

d’aquesta una rosa va nèixer miraculosament,

la qual va agafar romántica i delicadament,

el cavaller que el va matar i a la bonica princesa li va donar;

ella, agraïda i enamorada,

un poema d’amor li va dedicar,

i la seva llegenda arreu del món va arribar…

Convençut, Rac no es va donar per vençut

i a punt de creu va crear una obra meravellosa,

un quadre amb una escena preciosa:

un dolç drac en absolut temerari,

rodejat feliç pels petits del barri!

Així era com a ell li agradaria estar

i el que volia en el seu treball representar…

Rac, el drac, amb un pseudònim inventat, la seva feina va signar.

L’esperat i desitjat dia del concurs va arribar.

Al palau, de la Generalitat, Rac es va apropar,

ja que era el lloc on el certamen s’havia de celebrar.

Perquè el deixés entrar, la inscripció va ensenyar

al seriós guarda de seguretat.

Va seure nerviós a esperar el resultat.

Quan el nom del guanyador van dir,

Rac pensava que s’havien equivocat en llegir,

perquè ell era qui havia guanyat

sota un alias camuflat!

Encara incrèdul a recollir el premi va pujar.

Era la seva obra, ho va demostrar,

ja que, darrera del quadre emmarcat,

el seu nom fictici havia posat,

però en un cantó, amagat,

com a Rac havia signat…

Públic i jurat es van aixecar

i un fort aplaudiment li van dedicar

perquè una gran labor havia fet

i a guanyar el concurs tenia ¡tot el dret!

Orgullós, a la botiga, el marc va penjar,

i tot el veïnat el va anar a felicitar.

La seva estimada botiga oberta va poder deixar

i a tot aquell que pel seu avantpassat li preguntava,

la llegenda de Sant Jordi, apassionat, li explicava.